Els estudiants de moda de la BAU intenten eixamplar els límits del sector de la moda, però es troben atrapats en les lògiques del fast fashion

M’intentava obrir pas, però el jardí estava atapeït de gent. Els llums feien pampallugues; el ritme de la música, que se’m colava al pit, també. Podria dir que havia vingut expressament a fer preguntes a estudiants de moda que feien olor de rom, però està clar que seria mentida. Les meves amigues feien de DJs, però se les engolia el fum dels cigarrets i el temps passava. Els estudiants oscil·laven al ritme de la música, com si intentessin trobar la posició exacta, ocupar el lloc correcte. Roba ampla, llenceria visible, barrets peluts, sabates trencades i universitat privada; és aquesta la imatge, amb regust d’hipocresia, del modernet barceloní . Entre l’embriaguesa i amb només una oïda funcional -per l’altra hi entrava la música- vaig poder parlar amb joves preocupats per la subcultura, el fast fashion, la precarització del sector i la necessitat d’eixamplar els límits de la moda tradicional.

El fast fashion com a paisatge

El fast fashion (o moda ràpida) està instal·lat en el dia a dia amb la discreció de tot allò que acaba esdevenint paisatge. Esperem trobar cartells de “rebaixes” com si busquéssim la lluna al firmament. És la normalització d’un model de consum neoliberal que premia la renovació contínua, la rapidesa i l’homogeneïtzació. En aquest context, les estudiants de moda de la BAU (Universitat d’Arts i Disseny de Barcelona) s’hi intenten obrir pas. Segons dades de l’estudi Conductes sostenibles de la població espanyola de Triodos Bank, el 90% de la població espanyola compra la roba majoritariament a cadenes de fast fashion. Tammateix, gairebé el 57% estaria disposat a pagar més per roba respetuosa amb el medi ambient. Les fonts de Despulla’t expliquen que és “impossible” competir en aquest mercat: les multinacionals han agafat de referència la moda subversiva per capitalitzar-la i integrar-la en el consum massiu.

Democratització o miratge?

Des del sorgiment del pret-à-porter (llest per portar), les tendències semblaven democratitzar-se. Les modes van passar de ser estrictament verticals (des les elits a les classes baixes) a formar-se en un entremig, configurant una nova cultura de masses que podia accedir, també, a vestir-se per gust. La moda havia transicionat d’un trickle-down effect a un model de virulència, on les tendències es “contagien com un virus”, segons explica Ana Martínez Barreiro a l’article La Difusió de la moda a l’era de la globalització. Aparentava un enderrocament de l’elitisme històric, les tendències arriben efectivament a un públic plural, però a càrrec de multinacionals que es lucren amb subcontratacions abusives, economies submergides i empitjorant l’emergència climàtica.

Però aquesta democratització no és real. A partir dels anys vuitanta i noranta es comença a parlar d’hiperconsum, i la moda n’esdevé un dels eixos centrals. La identitat personal -abans vinculada a esferes considerades “sagrades”, com la religió o la nacionalitat- es configura cada vegada més al voltant del consum. En aquest context, també les subcultures, tradicionalment definides per la seva oposició a l’hegemonia cultural, es veuen afectades.

Quan les marques comercials esdevenen identitat

Si abans aquestes comunitats es construïen a partir d’un estil propi, com una manera específica de vestir que funcionava com a codi intern, progressivament moltes comencen a identificar-se amb determinades marques comercials. El marcador identitari deixa de ser només estètic per esdevenir també corporatiu. “La identitat social es va connectar amb la marca de roba i la inclusió i exclusió va passar a ser un fenomen lligat a l’accés a certes peces amb un logotip determinat. Així, el hip hop com a moviment subcultural es troba envaït per gran quantitat de marques comercials com Nike, Adidas o Converse”, explica Antonio Martín Cabello a l’article El desenvolupament històric del sistema de la moda: una revisió teòrica. Aquesta absorció comercial buida de contingut moltes expressions subculturals i posa en qüestió la idea mateixa de democratització: tothom pot accedir a l’estètica, però no al significat original que la sostenia.

Dins d’aquest marc, les estudiants reclamen una democratització real del sector de la moda, que defineixen com una “necessitat”. Tanmateix, el camí és ambigu. Les marques alternatives al fast fashion semblen tenir èxit només quan aconsegueixen convertir-se en símbol d’estatus. “Quan tenim el Manso, el volem perquè és el Manso”, explica la Marta, 19 anys, estudiant de Disseny de Moda a BAU. Es configura així una paradoxa persistent: el fast fashion dilueix les subcultures i les multinacionals en fagociten els trets identitaris des de la superficialitat; però, alhora, el nínxol alternatiu reforça la seva pròpia exclusivitat, sovint amb condicions econòmiques que també generen exclusió. La democratització queda atrapada entre la massificació i el privilegi.

El disseny sense dissenyador

I des de les estudiants, que són tan consumidores com creadores, s’accepta aquesta contradicció.

Marta: “Les marques de fast fashion que ens agraden és perquè es copien de les marques emergents que no ens podem permetre”

Afegeix que les multinacionals acudeixen a la BAU per buscar dissenyadors que acaben de sortir de la carrera i que estan a prop de les tendències, especialment les d’alta costura. Sembla que, en realitat, les referències segueixen estant dalt la passarel·la en un model semivertical. En aquesta situació, els disssenyadors contractats sovint no tenen cap mena d’autoritat creativa -alfast fashion està molt diluïda-, pel qual serveixen per identificar i reproduir. És el peix que es menja la cua: el valor simbòlic de la peça queda subordinat al seu cicle de rotació al mercat. 

L’autoria diluïda 

Empreses com Inditex, fundada per Amancio Ortega, han revolucionat la producció i distribució de roba a escala global. Però aquesta revolució és logística i financera, no creativa.

“Amancio Ortega no és dissenyador, va escollir el fast fashion com a model d’empresa per treure rendiment econòmic”, explica l’Amàlia. “Aquesta és la diferència entre l’alta costura i la moda de fer servir i tirar, que és simplement un element de venta i consum.” Afegeix que, en realitat, la idea d’un home-geni al poder que té idees i sentència és totalment “errònia”. La moda contemporània -tant en el luxe com en la producció massiva- és el resultat de processos col·lectius. La diferència és que, en el model corporatiu, aquesta autoria compartida queda subsumida sota el nom de la marca.

És aquí on el debat es desplaça cap a la frontera entre inspiració i plagi. “Les idees no són individuals ni tancades, l’autoria és horitzontal i les idees són permeables a tothom”, assenyala la Marta. “Tot i així, no voldria que em copiés Zara; s’hauria de denunciar quan l’apropiació és vertical.” En aquest sentit, des de la universitat no s’ha fet prou èmfasi en una educació financera que previngui el plagi, indica la Iria, 20 anys, estudiant de Disseny de Moda a la BAU. Però, si l’autoria és col·lectiva, on comença l’apropiació? 

Imaginar un altre model

La distinció és clau: no es tracta de negar la circulació d’idees, sinó de qüestionar les relacions de poder dins aquesta circulació. Els interessos de les estudiants apunten cap a la possibilitat d’imaginar un model d’autoria compartida i solidària, on les dissenyadores parteixin d’interessos comuns i col·laborin. Alguns referents són projectes com ManéMané, que dissenya amb la model en directe i converteix la sessió en una mena de performance. Tanmateix, el dilema persisteix: com sostenir econòmicament aquesta democràcia creativa sense reproduir les mateixes lògiques d’exclusió o dependència de marca? Com fer la moda accessible i oberta sense quedar atrapades en un mercat dominat pel fast fashion i per estructures corporatives que prioritzen la velocitat i el benefici? La qüestió ja no és només estètica, planteja un repte central: com combinar llibertat artística i viabilitat material en un sistema que tendeix a absorbir qualsevol alternativa.

Per saber més sobre Slow Fashion i alternatives responsables: Slow Fashion per decret llei

Peu de Fotografia: Maniquí amb un projecte a la BAU, Amàlia Martí