L’impacte invisible que s’amaga darrere les etiquetes
Centre comercial de Glòries, el temple del fast fashion, un dissabte a la tarda. Una música monòtona de fons i una llum blanca encegadora. Mil empentes de gent que sembla que ha perdut el cap, crits de nens i dependentes amb cara de pomes agres. A l’aparador de Stradivarius, maniquins amb roba de la nova temporada i cartells enormes amb la paraula “rebaixes”. A pocs metres, Pull&Bear i Bershka repeteixen la mateixa fórmula. Hi ha muntanyes de samarretes perfectament plegades i files de pantalons alineats queamaguen una realitat incòmode.
Una mà agafa un vestit llarg d’una de les perxes, una altra comprova la talla d’uns texans i algú dubta entre dues dessuadores, totes amb una etiqueta discreta cosida a l’interior. A sota de la talla, hi apareix una altra dada en la que ningú se sol fixar: on s’ha fet la peça. Bangladesh, la Xina, Vietnam, Cambodja, llocs llunyans on es produeix bona part de la roba que omple els penjadors del centre comercial.
On es produeix la roba que comprem?
En poques dècades, aquests països sobretot del Sud-est asiàtic, s’han convertit en el cor de la indústria del fast fashion. Milers de fàbriques treballen per a grans grups com Inditex amb una fórmula que es repeteix: una legislació laboral i mediambiental casi inexistent. Mentre que la majoria de persones que compren aquesta roba en els països “desenvolupats” son noies joves que volen anar a la moda, qui la produeix són altres noies de la seva edat però que són explotades per rebre a canvi una misèria de salari.
Per entendre fins a quin punt aquest model pot ser letal, només cal recordar desastres com l’ensorrament del Rana Plaza a Bangladesh. Aquest accident va evidenciar les condicions de moltes fàbriques que produïen per a marques occidentals.
La resposta no es troba en l’eficiència logística, sinó en la deslocalització de la misèria. Quan comprem, estem participant en un sistema consumista que prioritza el benefici a curt per sobre de la seguretat laboral i ambiental.
El cost ambiental que no surt a l’etiqueta
D’altre banda, el rastre del fast fashion tampoc s’atura a la porta de les fàbriques. A moltes zones industrials on es produeix per a les grans cadenes, rius i canals apareixen tenyits dels mateixos colors que marquen tendència als aparadors: blaus intensos, roses, verds. Les aigües residuals de tintoreries i plantes de tractament de teixits arrosseguen restes de tints i productes químics que contaminen l’aigua i el sòl de comunitats que depenen d’aquests recursos per viure.
Així mateix, la major part de les peces estan fetes amb fibres sintètiques derivades del petroli, com el polièster. Són materials barats i resistents, però difícils de reciclar, que alliberen microfibres a cada rentadora. Aquestes petites partícules travessen bona part dels sistemes de depuració i acaben als oceans, on es barregen amb la resta de microplàstics. A la petjada social de la roba barata s’hi suma una petjada ambiental que s’acumula molt més enllà dels armaris.
Estudis de la Unió Europea situen la indústria tèxtil com una de les principals fonts de microplàstics marins i responsable d’aproximadament un 10% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle.
De la botiga al contenidor
Després de recórrer milers de quilòmetres en vaixell o avió, els vestits, texans i dessuadores d’Inditex arriben als aparadors de Glòries. Però el seu viatge no s’acaba aquí. A Espanya, cada any es generen desenes de milers de tones de residu tèxtil i una part molt important d’aquesta muntanya de roba acaba convertida en escombraries.
Segons l’Agència de Residus de Catalunya, cada persona genera aproximadament 20 quilos de residus tèxtils l’any, però només una petita part es recull de manera separada. Més del 80% acaba al contenidor gris i va a parar a abocadors o incineradores. De la roba que sí que entra als contenidors específics, una fracció es pot reutilitzar o reciclar, però el volum creixent de peces barates i de baixa qualitat, fruit del fast fashion, fa que una part important no tingui sortida i torni al circuit del rebuig. A més a més, cal afegir-hi que cada temporada les noves col·leccions desplacen les anteriors i alimenten aquest flux constant de roba que entra i surt dels armaris a una velocitat que el sistema de gestió de residus no pot assumir.
Fi de la tarda però no del bucle
La tarda de dissabte a Glòries s’acaba entre escales mecàniques i olor de menjar ràpid. Les persianes metàl·liques comencen a baixar i la música monòtona s’apaga. Just a un contenidor situat al carrer Llacuna, al costat, hi ha una bossa plena de roba. No és roba vella ni trencada; són peces de la temporada passada que han estat substituïdes per les que acaben de sortir de la caixa enregistradora fa escassos minuts. A milers de quilòmetres, una altra nau encén els fluorescents per començar un nou torn i cosir la propera tanda de “novetats”.
La tarda s’acaba però la història no: les etiquetes i els residus són només proves d’aquest bucle infinit de consumisme que sembla que mai s’aturarà.
Deixa un comentari