Tenia l’encàrrec de fer una entrevista que parlés del món del “slow fashion”. Concepte, si més no, enrevessat, però el destí m’ha portat al fet que un grapat d’amics meus, casualment, es dediquin a donar-li voltes a aquest tema. I el que més esma hi posa, en aquest món certament particular, és l’Albert Porta.

Nascut a Barcelona, la seva vida ha girat entorn de l’art i el tèxtil. Curiós i excèntric, el meu estimat company s’esgota durant hores i hores en el taller buscant els dissenys més intuïtius, foscos i veritables que se li ocorren. Sempre és interessant escoltar-lo mentre divaga amb profunditat i intel·ligència sobre el sentit de la creació, sota la seva boina grisa. I el misteri que guarda en les seves reflexions, expressades de manera lúcida, però alhora abstracta i poètica, es plasma amb agudesa en totes les seves obres. No només interessat en la moda – categoria que ell rebutja; diu als quatre vents que ell el que estudia és roba, i no moda -, ha estat durant dos anys ajudant del genial artista Frederic Amat, i ha col·laborat amb diversos museus, des del Museu Picasso fins a la galeria Cadaqués. Vaig rebre una trucada seva, neguitós, des de l’aeroport de Gatwick, a Londres. Jo estava enmig d’un sopar, però al veure el seu nom a la pantalla del telèfon vaig sortir ràpidament de la sala per atendre’l. Ningú s’hauria de perdre mai una conversa amb l’Albert. Ell havia anat a Cambridge a buscar unes teles. 

• Has trobat a qui fer l’entrevista? – Va dir-me exaltat
• La moda està molt ocupada. – Vaig contestar-li
• Li has de fer una entrevista al meu vestit. Què hi ha més slow fashion que això?

Havia intentat contactar, amb més o menys precisió, amb diversos dissenyadors d’anomenada “alta costura” del panorama català. Tots, amb botiga o local proper a rambla catalunya, semblaven immensament ocupats en el seu mundà frenetisme. No els culpo, però deu ser simptomàtic que l’agenda dels modistes de renom no tingui ni una sola escletxa per un article de premsa. Però cert és que, després de la trucada, vaig adonar-me que potser prenia el camí erroni. 

Amb el Porta ja per la ciutat, em dirigeixo a l’Institut Europeu del Disseny, a la vila de Gràcia, on ell està acabant els seus estudis i on em trobo un dels ambients més efervescents de la capital. 

A l’entrar et rep el pati interior, lluminós, a cel obert. A quatre bandes les vidrieres intueixen una transparència pròpia dels edificis més pulcres, però amb un toc corporatiu. De la mà del so de les primeres filadores, un s’endinsa en un món paral·lel, fora de la ciutat. Es respira una modernor impostada però eficient, que s’adorna amb els mateixos actors del circ; un seguit de personatges amb les vestimentes més diferents es mouen frenèticament carregats de teles, amunt i avall per les escales. Al segon pis, em rep el meu amic en un estudi caòtic, artificialment enlluernat per forts leds. Al fons de la sala, s’alça sobre una estructura de ferro una peça fosca, que sembla una sola, però dividida per una llarga faldilla negra, de tela diferent que l’americana, també obscura, també hipnòtica. Serà la meva entrevistada d’avui. Però l’Albert, inquiet per la meva aparició, em diu emocionat que aquest no és el lloc on parlar amb la vestimenta. La joia del moment era la mateixa incertesa, el mateix dubte, que es simbolitza amb la foscor atemporal que traspua l’obra. La carreguem i pugem al tercer pis. 

Un auditori ple de cadires miren obedients un escenari, que té de fons, resguardant-lo, una llarga tela negra de vellut que s’estira des del sostre fins al terra, atorgant així a l’ambient un to de solemnitat. Ens posem a l’escenari i situem l’entrevistat al bell mig. Nosaltres dos, en un silenci gairebé ritualista, prenem dos tamborets que col·loquem just davant seu, també a sobre la tarima. La frenesia dels telers dels alumnes que es preparen per a la moda es contradiu en aquell espai místic, on tot va a pas lent i es pensa cada moviment amb solemne respecte. I he de dir, que l’Albert, és un mestre en silenciar l’ambient amb la seva presència, i de dotar-lo d’una poètica misteriosa. 

Enceto l’entrevista dirigint-me al vestit:

• Quina és la teva raó de ser?

No obra boca, ni en l’espai sona cap paraula. L’Albert s’ho mira amb tota tranquil·litat. Davant la negativa del vestit, pregunto al dissenyador.

Per què està fet aquest vestit?

Aquest vestit és un caminant. Jo el vaig veure aparèixer fa un temps, per un bosc. Vaig entrar a la tesi de la universitat, però venia d’un viatge previ, on vaig conèixer un vestit prou curiós. El vestit de la pretesis em va portar a un bosc, però allà va desaparèixer. I jo em vaig trobar amb el que tenim avui al davant. Primer era una ombra negra que caminava, una taca, integrada al bosc. M’hi vaig apropar, i vaig començar a seguir-lo. Si m’apropava massa, l’ombra desapareixia. El que feia aquest vestit era guiar-me per uns camins preciosos, com es pot veure en la peça interior, en alguns tocs de color… hi havia certes memòries lumíniques d’algun lloc remot. I el seguia, i el seguia…

Us coneixeu ja?

Encara no el conec. Fa dos mesos que el segueixo, però ell fa la seva.

A pas lent.

A pas molt lent.

Però avui som a l’Institut Europeu del Disseny. Per què estem aquí?

No sé si hauríem d’estar aquí. Jo vull pensar que sí. Aquí estem al centre de la moda, això és així. La moda existeix i comporta una problemàtica. I està bé conviure amb ella i entrar-hi a dins. Aquesta escola és la moda, ja has vist com la gent s’hi mou. Si veiessis com funciona una classe… la diferència d’una assignatura d’Humanitats de l’Amador Vega a la Pompeu Fabra, per exemple, amb una hora aquí d’història de la moda… És una altra cosa. 

Aquí es fa moda. Per què es fa moda i no roba?

Perquè vivim en un món capgirat. No interessa la roba. La gent compra a Zara, a Primark. Es perd el gust per unes formes i per unes teles. Per un tipus d’estètiques. Si el fil està cosit aquí, o està cosit a la Xina, això ja és igual…

Aquest vestit lluita contra això?

No lluita activament contra això. Ell fa la seva, no va en contra de res. Va per lliure. Això, intrínsecament, implica la direcció cap un camí. Que és el de la llibertat. Però aquest camí no és cap camí, és un camí que no és… no és físic, ni és concret, poden ser infinitud de camins… Només depèn d’una actitud, que és la d’aquest vestuari, que camina per ell mateix i camina intuïtivament.

Com hi arriba un a aquell camí?

Un arriba al camí seguint la llum. Aquest vestuari segueix una llum que jo no veig. I jo segueixo el vestuari perquè segueix la llum. A què a la nit hi ha les estrelles? L’única manera d’arribar a aquest camí és mirant les estrelles. I fixa’t, a Barcelona. Si aixeques el cap, silenciosament, cap al cel, veuràs que ja no hi ha estrelles. Cada dia que passa és tot més fosc. I cada cop hi ha menys referències, punts de llum… nosaltres mateixos no en tenim gaires. Estem en un moment molt estrany. Estem tots massa instruïts per un mètode únic i infal·lible. Un mètode fet per funcionar sense pensar-ho.

No hi ha un espai per dubtar d’això?

El Frederic (Amat) m’ho deia l’altre dia: el dubte no és valora, només les respostes. I aquest és el problema, no hi ha moment pel dubte. En la moda no hi ha espai per dubtar. S’han de fer unes col·leccions seguides perquè si no et quedes enrere, i no vendràs, i desapareixeràs del mapa. I els que estàn batallant cada dia dins d’aquest algoritme són els que s’emporten el mèrit, els que tenen més seguidors. 

Tu i el teu vestit, per què camineu a contracorrent?

Això pregunta-li a ell.

(Ens quedem una estona mirant-lo. No contesta. No diu res. O això penso jo)

Tradueix-m’ho. Jo no l’entenc.

No ho sabem. És per una raó altra que no coneixem. I perquè som el dubte constant. No l’has vist dubtar, a ell?

(Senyala el vestit)

Sí, sí. 

No ho sé… no ho sé. En el moment que sabem, sabem també que el lloc on som no és on hem d’estar. La manca de dubte ens limita l’espai per la reflexió. Aquest és el ritme de la veritat. Per definició, la veritat no la podem conèixer mai. És el misteri en ell mateix. Ens hi hem d’apropar fidels al misteri, en un ball de temptacions. Jo descobreixo el vestit quan el sorprenc. Li poso pistes i ell me les il·lumina. És una forma d’apropar-s’hi, de saludar-lo cada matí. De respectar-lo i de jugar amb ell. 

La finalitat és la no finalitat.

I això ho deia l’Amador, parlant de Maestro Eckhart, en una classe que vam anar tu i jo junts, amb el Roc. En referència al misteri: jo soc qui soc, ets en la mesura que vas sent. 

Com quan el Bob Dylan diu que ell mai sabrà qui serà a la nit, quan s’aixeca al matí. 

I parlant del Dylan: ell és una pedra que rodola. Like a rolling stone.

I com et valorarà el món d’avui aquesta filosofia?
Jo confio en què ho valorarà sense tenir necessitat d’entendre-ho. Jo confio que la veritat està per sobre d’això. En què si s’escriu un poema en el poblet més remot de l’Àfrica, l’escriu, i el deixa allà, el món té un petit clic. Obra una petita estrella, que es fixa, i es converteix en una guia per nosaltres, sense saber-ho. El món està fet d’una forma molt complexa. No la podem desxifrar. Però confio en trobar aquests punts de llum. Fer visible el que és invisible. No és el vestit, és l’ombra que camina, el que hi ha darrere. Intentar construir petites finestres perquè el món pugui incorporar-les en el seu cosmos. No sé si el sistema m’ho valorarà. Però això no m’importa. És una altra cosa. 

I el moviment constant del sistema on et deixarà?

S’ha de treballar, també, perquè el sistema t’ho valori d’una manera més concreta. Però aquesta filosofia apel·la a què el món prengui consciència de que el sistema falla. Hi haurà un dia que embogirem tant que no serem capaços d’arribar aquí. Ens acabarem convertint en un humà que no tindrà cap sentit. Serà el dia on no hagi espai pel dubte. 

(Ell es mira el vestit, i dubta, mentre pren un glop d’aigua d’una ampolla de vidre)

Anem massa ràpid.

Sí. I no només per la roba. No es pensa, tot va a un ritme acceleradíssim. Amb les relacions passa al mateix. Tot és molt accelerat. No hi ha una calma genuïna. I algun dia explotarem, segurament. I si podem revertir-ho millor. 

(Ara sí, endinsat al joc, em giro i li pregunto al vestit)

Tu com ho veus?

(No obtenim resposta. Però el contemplem durant un temps. Passada l’estona necessària, torno a la conversa amb l’Albert).

Creus que és un acte de resistència aquest vestit?

Penso que sí. Com tots els que faig. 

Jo n’estic convençut que ho són. Petits actes de resistència.

I crec que tots els moviments que un faci han de ser petits actes de resistència. Hem d’aguantar una cosa que està a punt d’acabar.

(Em mira l’Albert, i amb un gest molt característic seu, de desgast no volgut, es queixa.)

Com vols que parli el vestit, amb totes aquestes càmeres aquí? 

Creus que l’IED és casa d’aquest vestit?

No. 

I tu, vestit, ho creus?

No.

(L’Albert em contesta)

Tan ràpid t’ho ha dit?

Hi ha espai per al dubte, però en coses clares…

(Riem els dos). Un dia vaig exposar una pedra a la universitat. I l’endemà, la pedra va desaparèixer. La pedra estava dins d’una vitrina que sostenia la mà d’un maniquí. Jo vaig contactar amb direcció, que va contactar amb manteniment, i amb diferents persones… I van arribar a la conclusió que la vaig treure jo. 

De veritat?

I encara avui dia no es creuen que la pedra va marxar! Perquè no volia estar allà! El gran misteri de la pedra…

I no vas ser tu. Va ser ella.

Va marxar.

Les teves obres tenen un esperit nòmada.

Moltes vegades no veig les obres. Són ombres que en un segon s’esfumen. I costa molt escoltar el silenci, perquè et parla d’una forma molt determinada, que per escoltar-lo, has d’estar en un lloc molt estrany. Aquí és molt complicat escoltar-lo. Perquè parli aquest vestit ens hi hem d’apropar d’una forma molt concreta. Quan té massa llum, desapareix. És una obra que conviu en la foscor. Com més ombra és, més parla, més et diu, més t’ensenya. Quan es fa més nítida, pots intuir més cap on va. I per això necessites una dansa molt estranya, i un acompanyament diari, un amor cap a la peça. Només podràs escoltar-lo si et converteixes amb això, desapareixent tu. No ho veus? Només són trossos de tela, jo només sóc trossos de carn. Si hi penso massa, no arribaré enlloc. O tindré respostes per mi mateix. Jo hi ha hagut cops que em pensava que el vestit em parlava, però era jo mateix. I: “hòstia, no sé com he arribat aquí”. Tens una conversa i no ha estat clarificadora; doncs no passa res. Potser faig un gest i em torna a parlar. Tot és molt estrany, i a IED és complicat treballar la intuïció. Aquí treballo el moviment tècnic, que és molt important. I és interessant que sigui així. L’execució és clau. El vestit l’he fet jo, però és una porta per entrar a un altre lloc. El vestit és el diàleg, entre l’altre espai i jo. Però només es pot fer en determinats moments, en un context especial. I ja em deixa de banda a mi. I si jo puc veure la porta, l’altre espai, tothom la pot veure. Que es materialitzi en forma de roba, en l’àmbit de l’acció, vol dir que el cos es posa al llindar de la porta, tocant i intuint, l’espai altre…

Donada, ara sí, l’entrevista finalitzada, ens fem una forta abraçada i ell es retira, sigil·losament, cap al seu estudi. Jo torno a casa. El joc lingüístic de l’Albert és misteriós, però viu. I clar. I la seva filosofia proposa, traduïda a la roba, un ritme de lentitud, de reflexió i d’escolta cap al món. D’una comunicació constant amb el seu entorn i d’un respecte sagrat cap a la creació, que desentona de la fàbrica de produir en la que s’ha convertit aquest món nostre, tan insegur, tan incert, tan destructiu.

Enfilo el carreró que es dirigeix al meu pis i m’encenc un cigarret. Ja és de nit i al carrer la gent es retira cap a les seves respectives llars. Penso amb la conversa i, lentament, aixeco el cap i dirigeixo la  mirada cap al cel. Cada cop més fosc…