La 40a edició dels Goya ha reflectit menys extravagància i més identitat en una nit dominada pel blanc i el negre

La gran nit del cinema espanyol s’ha celebrat a l’Auditori Fòrum del CCIB de Barcelona, 26 anys després de l’última cerimònia a la capital catalana. Abans que comencés la nit més important per als actors i actrius del país i abans que es pronunciés cap discurs, la gala ja havia arrencat sobre la catifa vermella. És allà on cada any es construeix el primer relat de la vetllada. I enguany, el que es va percebre no va ser extravagància ni competició per captar flaixos, sinó elegància. Molts convidats no van arriscar amb els colors ni amb siluetes extremes.

La gala va estar marcada per una clara tendència monocromàtica dominada pel blanc i el negre.

L’actriu Susan Sarandon, guardonada amb el Goya Internacional, va optar per un vestit negre d’estil esmòquing de Giorgio Armani, amb escot en V pronunciat i solapes setinades de color blau marí. En una catifa vermella on sovint els convidats busquen l’impacte immediat, Sarandon va apostar per la sobrietat, i precisament aquesta decisió va reforçar la seva presència. Va demostrar que no necessitava destacar perquè ja era el centre d’atenció. La seva imatge projectava seguretat i coherència.

El negre va ser el gran protagonista de la nit. Leticia Dolera va apostar pel negre amb un disseny de Gorof de línia minimalista i escot marcat. La combinació de teixits, amb una part superior més opaca i una faldilla amb textura brillant.

També en negre, però amb un llenguatge diferent, va aparèixer Maggie Civantos, amb un disseny d’Andrew Pocrid. L’actriu va lluir un vestit llarg de silueta columna, de línies netes i escot discret, que destacava pel treball del teixit. El tall recte estilitzava la figura, mentre que l’absència de volums excessius reforçava aquesta idea de simplicitat. El detall diferencial arribava amb les joies vintage de Del Páramo, un collaret tipus choker dels anys vint amb fermall central d’estil isabelí i maragda, combinat amb anells d’inspiració art déco.

En aquesta mateixa línia de coherència i equilibri, Leonor Watling va vestir un disseny bicolor de Sybilla de tall sirena que combinava un vestit negre amb els laterals vermells marcant una silueta refinada. 

També de Sybilla va ser el look de Rossy de Palma, que va optar per un disseny metal·litzat en plata vintage. En el seu cas, la moda sempre funciona com a extensió del seu univers personal. Rossy no segueix tendències, sinó que les interpreta des del seu propi llenguatge. La seva aparició no és només una qüestió estètica, sinó gairebé escènica, convertint la catifa vermella en una prolongació del seu personatge públic.

El color blanc no es va quedar enrere i es va convertir en l’altra gran tendència de la nit. Vestits d’inspiració nupcial, estructures marcades i teixits lleugers que contrastaven amb la força del patronatge. Michelle Jenner va ser una de les més celebrades amb un disseny de Redondo Brand amb cos estructurat i aplicacions de plomes, combinat amb una faldilla de tul en capes. En la mateixa línia, Natalia de Molina va apostar per un paraula d’honor blanc de línies netes. 

Un dels aspectes més destacables d’aquesta edició va ser la presència majoritària de dissenyadors espanyols. Nieves Álvarez va vestir un disseny de Juana Martín, figura clau de l’alta costura amb projecció internacional. En una cerimònia que celebra el talent cinematogràfic nacional, que la moda també aposti pel segell propi reforça la idea que la cultura es construeix des de dins.

Reafirmant també el pes del disseny espanyol i la simplicitat, Carla Simón, nominada per Romería, va optar per Teresa Helbig. Va aparèixer amb un vestit de màniga llarga i coll alt ample que transmetia simplicitat.

La sastreria femenina va tornar a consolidar-se com una alternativa real i sofisticada. María Pedraza va apostar per un look més masculí, amb un vestit oversize negre, camisa blanca i corbata. Aconseguint desplaçar el focus tradicional de la feminitat marcada cap a una presència més estructurada.

També hi va haver espai per a la brillantor extrema. Vanesa Romero va lluir un vestit confeccionat amb milers de cristalls que capturaven cada flaix. La catifa vermella continua sent territori d’espectacle, però fins i tot en aquestes propostes es percebia un treball meticulós d’atelier.

Els homes, majoritàriament, es van decantar pel clàssic total black. Luis Tosar, copresentador de la gala amb Rigoberta Bandini, va apostar per la sastreria espanyola, reforçant aquest vincle amb la indústria local. Bandini, per la seva banda, va jugar amb diversos canvis de vestuari durant la cerimònia, combinant firmes internacionals amb creadores nacionals.

En els Goya 2026, el blanc i el negre han dominat una nit que no només reivindica el cinema espanyol, sinó tota la indústria cultural local, i això s’ha vist reflectit en la gran quantitat de vestits de firmes espanyoles.

A més, aquesta nit també ha estat marcada per la reivindicació política. Diversos assistents van lluir símbols i missatges que demostraven que la catifa vermella no és un espai aliè a la realitat social. La moda, una vegada més, va funcionar com a altaveu. El cinema espanyol viu un moment de consolidació i maduresa, i la moda ha reflectit aquest mateix equilibri.